Per on has de començar a crear la vida que vols

Què t'està impedint canviar? "Que no sé com fer-ho". Et sona?

Un dels majors impediments a l'hora de transformar una situació de vida és que no tens el "com".

I el segon dels impediments és "no sé què vull", i per resoldre aquesta t'he fet un vídeo que el tens aquí.

És molt "normal" sentir-te arrastrada per la corrent de la rutina i pensar que has de fer alguna cosa per canviar i quedar-te allí... pensant. És tan "normal" que si decideixes apostar per tu i sortir-te de la norma els del teu voltant t'avisen de l'error que estàs a punt de cometre sortint de la seguretat (cosa que no ajuda gaire a sortir-te'n).

Si almenys sabessis què és el primer que cal fer sense por a equivocar-te ni perdre el temps!

Comences a acumular mesos amb el mateix malestar, la sensació que això que vius no es correspon al que t'agradaria viure.

Els dies es fan monòtons i sents que la vida se t'escapa entre les mans. I no l'estàs vivint. 

Photo by Daiga Ellaby on Unsplash

Et dóna la sensació que no tens cap control sobre ella. Tot són deures i "he de fer" i gairebé no hi ha espai pels "vull això” o “m'agradaria".

No, aquesta no és la vida que t'havies imaginat de petita.

Jo quan era nena veia els meus pares com "súper herois": ho sabien resoldre tot i no tenien dubtes sobre res. Com havia de molar ser gran! 

Tenir diners per fer i anar on volguessis! Llibertat i poder!

I m'imaginava que de gran seria així, una dona que sap què vol, com aconseguir-ho i, sobretot, sense pors.

Però va resultar just al contrari.

Fer-se gran no era tan guay com imaginava.

I de lo de "podré fer el que vulgui quan vulgui" ja no en quedava res. 

És més, enyorava la tranquil·litat de saber què havia fer perquè tenia als meus pares per dir-m'ho. 

I mai hauria pensat que m'agradaria tornar a aquella sensació. Aquella sensació de seguretat i de confiança en uns herois que em salvarien quan em fes falta.

Lluny queden aquells dies i ara, cada cop més, sóc jo qui els ha de salvar a ells, bé, a ella, perquè el pare ja no hi és.

I ara què? Jo no vull aquesta responsabilitat! És massa gran!!

L'òstia me la va donar el meu primer coach quan li vaig plantejar la necessitat de sentir-me lliure i em va preguntar què era per a mi la llibertat.

Li vaig dir: "fer el que vulgui quan vulgui" (i això al meu cap sonava a "i no tenir obligacions").

Ell em va corregir i va afegir la paraula responsabilitat.

Bbrrr! Aquesta paraula no casava gens amb la meva idea de llibertat!! per a mi era tot el contrari!!

I em va dir: “llibertat és responsabilitat i responsabilitat és assumir les conseqüències de les teves decisions. 

Assumir la responsabilitat t'honra i és el que et fa créixer perquè t'allibera. Quan no assumeixes la responsabilitat et fas petita, et lligues i t'esclavitzes.”

Photo by Zulmaury Saavedra on Unsplash

La veritable llibertat és la de crear la persona que vols ser, crear la pròpia identitat sense quedar-t'hi allí lligada, poder canviar-la si vols, assumint les conseqüències.

Wow! Vaig flipar tant amb aquesta definició que m’hi vaig enfadar i tot!

Si home! La llibertat no és això!! Llibertat és fer el que vols!! I això no té res a veure amb assumir res!!

Què curiós i quantes històries ens contem per no arriscar-nos a ser nosaltres mateixes, a no patir.

Però resulta que per viure cal assumir els riscos de patir, perquè el dolor és inherent a la vida.

I per a mi la responsabilitat (com el compromís) era un dolor moooolt gran.

Però havia d’elegir.

Photo by Tom Parsons on Unsplash

Volia seguir sentint-me esclavitzada pels meus pensaments i la meva realitat o volia ser lliure de veritat?

I volia ser lliure.

Per on havia de començar doncs? 

Per assumir les conseqüències de les meves decisions i responsabilitzar-me de mi mateixa.

Agafar les regnes i decidir canviar el que estava al meu abast i assumir les seves conseqüències.

Perquè no, els canvis no són gratuïts i quan canvies tu, es transforma tot el teu voltant, i has d’estar disposada a no tirar les culpes a la resta de la humanitat per les teves "desgràcies". 

Assumir la responsabilitat és justament això: deixar de ser víctima de la societat i començar a utilitzar el teu poder per construir-te, créixer i viure de veritat, amb tots els clarobscurs.

Viure la teva ombra i la teva llum.

I les dels altres.

I acceptar les coses tal i com són. Acceptar-les, no resignar-te.

En aquell moment reconec que el que vaig fer va ser resignar-me a “ocupar-me dels meus assumptes”.

Enfadada.

Perquè no em donava la gana de carregar amb les culpes de tot.

I era allí on m’equivocava.

Responsabilitzar-me, fer-me càrrec de mi no era una càrrega, era una clau. La clau que obria tot un món de possibilitats.

Photo by Daryn Stumbaugh on Unsplash

I el que em passava era que em feia una por horrorosa obrir la porta del “pots fer el que vulguis, assumint les seves conseqüències”.

Em feia por ser lliure!

Amb lo fàcil que era culpar la crisi, la societat, la parella o als pares de la meva infelicitat!

I ara resulta que no és que no puguis fer una cosa, és que prefereixes les conseqüències de no fer-la a les de fer-la!

No és que no puguis canviar de feina, és que el dolor de mantindre’t igual és menor que el fet d’explorar el desconegut.

És que el preu de la monotonia és molt menor al preu del risc.

Diuen que tothom vol coses, però que pocs estan disposats a pagar el preu que cal pagar per elles.

Jo volia deixar el meu negoci segur, tranquil i avorrit però no volia sentir el terror, el dubte i l'angoixa de no tenir-lo. 

Fins que vaig estar disposada a pagar aquell preu. 

Fins que em vaig responsabilitzar de construir el meu somni costés el que costés.

I saps com vaig fer-ho?

Un amic em va preguntar: fins on estàs disposada a arribar?

Quan vaig ser capaç de respondre: "el que faci falta el temps que faci falta", llavors ho vaig fer.

I “el com” es va anar revelant davant meu amb cada passa que donava. 

I, encara ara, "el com" es va transformant agafant nous matisos, però tinc una cosa clara: sé on vaig, “el com” és el de menys.

I "el poder" fer coses no sortirà de fora teu, l'hauràs de rescatar de dins teu, de la teva voluntat i el teu coratge.

Hauràs de decidir recuperar la capa de super heroïna que et posaves de petita i que et feia sentir tant poderosa i viva.

Photo by TK Hammonds on Unsplash

Això és l'únic que necessites per començar a transformar la teva vida, la resta és secundari.

I si, fa por, però com prefereixes viure: sentint-te víctima o lliure?

Qualsevol opció és bona en realitat, totes dues tenen les seves conseqüències, però ara almenys ets més conscient per triar.

I si el que vols és fer un canvi però necessites ajuda per desempolsar la capa, jo t'acompanyo.



P.D. A vegades no és fàcil connectar amb aquella nena "somiatruites" que creia que tot era possible i que podia fer qualsevol cosa, per això vaig fer un taller de dues hores, per connectar amb ella i tornar a somiar. Si vols recuperar aquella capacitat d'il·lusionar-te i veure la vida amb les seves possibilitats pots accedir al taller en aquest enllaç (és gratuït).

-->> Glòria, vull tornar a ser una somiatruites