Com he fet les paus amb una emoció que odiava

Gestionar les emocions sona molt bé però quan ho sents pots pensar...això què vol dir exactament? 

Eliminar-les? Amagar-les? Canviar-les? Expressar-les?


I no és fàcil entendre-ho perquè a l’escola no hi ha una assignatura que es digui "Gestió efectiva de les emocions"... Però molaria eh? T’imagines? 

Seria l'assignatura que celebraries més a "lo gran" perquè aquesta si que la faries servir tota la vida!


 Photo by Jonathan Daniels on Unsplash



A casa tampoc és gaire fàcil que t’ensenyin a gestionar les emocions

No sé els teus pares però els meus no eren precisament experts en aquest art.
El meu pare preferia reprimir el que sentia i no expressar-ho ni per mal de morir.


La meva mare prefereix expressar-ho tot sense cap tipus de filtre ni empatia.


I a mi no m'agradava cap de les dues opcions, però clar... com ho podia fer sinó?


Vaig estar molts anys reprimint el que sentia, era capaç d’adormir les emocions a un nivell de bassa d’oli tal que la meva primera parella em deia que era un «témpano de hielo». 

És el que passa quan no vols sentir res perquè és tan dolorós per a tu, que millor soterrar-ho.



És un tema de seguretat i supervivència: A ningú li agrada patir i si ets sensible pateixes, i molt.



I és lògic que actués així. A ningú li agrada patir.



I si ets sensible, pateixes, i molt.



Però quan fa temps que et mous en la inconsciència i la supervivència emocional t’adones que no estàs vivint. Que et perds la major part de les coses "bones".



Perquè casualment es troben al mateix sac emocional.



No pots carregar-te les emocions desagradables sense aniquilar les que t’agraden.



És trist, oi? Seria tan guay quedar-te només amb "lo bò"... Però no funciona així.



Així que quan vols sortir del forat de la insensibilitat, la cuirassa que t’has muntat des d'on veus el que passa però a penes sents res... fa una por que et mors.


Tampoc s’hi està tan malament aquí dins... almenys em sento protegida. No em diverteixo gaire però no tinc dolor.



Però va arribar un moment en que veia la vida passar i em donava la sensació que no estava fent res amb ella.



Si, tenia una feina, parella, amics, família,... estava bé... però ja està.



Tenia la sensació que la vida havia de ser quelcom més. 

Vols dir que estem aquí per néixer, créixer, reproduir-nos i morir?



Potser perquè amb 18 anys ja no tenia avis i als vint-i-pocs ma germana va tenir càncer, que veia que la mort no era tan llunyana.



Diuen que per morir només cal estar viu.



Doncs ja que he de morir prefereixo morir estant viva, però viva de veritat i no a mitges!


Va ser (i és) un repte difícil i que porta quantitat d’assajos i errors, d’avançar una passa i retrocedir-ne tres... però val la pena.



I el millor de tot és que he acabat dedicant-me a ensenyar a fer-ho.



Perquè es un aprenentatge que no acaba mai i ensenyant encara n’aprenc més!



Però avui he tingut un flaix.



Resulta que feia dies que havia de fer una factura per una feina que havia fet. 

I saps allò que no tens mai ganes de posar-t’hi? Però si és per cobrar! Per què coi em fa tan pal fer-la?



Bé, em convenço a mi mateixa que tard o d’hora l’hauré de fer i que quan abans l’envii abans cobraré. I això mola!



Així que em poso a fer la factura i com que hi havia desplaçament i no recordava el que havia de cobrar pel desplaçament li pregunto al destinatari de la factura quant havíem acordat.



Això ja em comença a despertar una sensació incòmoda dins meu... però encara és petiteta i suportable.



Em contesta que no n’hi ha de desplaçament.



La sensació incòmoda va creixent perquè tenia entès que estava inclòs, i això vol dir que cobraré menys. I no mola.



Així que li dic que m’hagués agradat saber-ho abans.



Em diu que ho donava per entès tal i tal.



I després em diu, són x€ (5€ menys del que m’havia dit).



Aquí la sensació incòmoda comença a ser desagradable de veritat. 5€ menys!!!!????? però de què vas??? (això és el que em deia el meu cap en aquell moment) A sobre!!



I li dic que no, que havia dit tant i que hi posava al correu que m’havia enviat i em diu que ok.



I em quedo davant del teclat amb la meva sensació desagradable en ple apogeu i decideixo parar un moment.



I em pregunto: quina emoció és aquesta? Què estic sentint?



I me n’adono que és una sensació molt familiar... d'aquestes que com és tan desagradable per a mi, sempre ignoro.



Per tant, reconec que és una d’aquelles emocions que sempre m’havia carregat perquè em feien molt mal. 

Però no és por. O potser si... però no és ben bé por.



M’adono que la por era el «pal» aquell que sentia abans de fer la factura, em feia pal/por perquè estava preveient que hi hauria algun problema amb aquesta factura. 

Per tant... la por/pal em deia "ves amb compte perquè si fas la factura potser t’has d’enfrontar a aquella sensació que no et mola gens i ara estàs molt bé aquí tranquil·leta."



Val. Però això no és por.



Això és més intens... un foc que em bull per dins i que m’encén.



Jo, que mai m’encenc per res!





Photo by Marek Szturc on Unsplash


Així que tenim una emoció que m’encén i que va en contra de la meva identitat de persona tranquil·la, super equilibrada, empàtica i bona persona.

I clar, una persona tan bona com jo no es pot permetre una emoció d’aquestes. 

Perquè si expresso el que sento es pensaran que en realitat no sóc tan tranquil·la i em podria sentir rebutjada.



Així que aquesta emoció la reconec com ràbia. I l'emoció que no me la deixava escoltar era la por al rebuig.
I torno a parar.



Un moment... quina és la funció de la ràbia? Informar-me que no m’estic sentint reconeguda i moure’m per reclamar els meus drets.





Les emocions ens mouen, és la seva essència.

E-movere. Impulsar-nos. I la ràbia és una crack en això!





Però a mi em fa por la ràbia perquè perdo control, perdo seguretat.



I la major part de la meva vida he preferit no reclamar lo meu per sentir-me més segura.

Perquè el rebuig i la crítica dels altres que pot desencadenar la ràbia em resulta insuportable. 



Per això havia atorgat un lloc d’indecència a aquesta emoció.

Ets incòmoda, marxa, no et vull aquí. Jo no sóc així!
 




Photo by Morgan Basham on Unsplash

Reconec la ràbia i penso: la ràbia en realitat m’està protegint!

M’està ajudant a cobrir la meva necessitat de reconeixement que és la que estava sent vulnerada en aquells moments.



La ràbia no és tan xunga com creia... És al meu bàndol!!



Uooo!!



I decideixo seguir escoltant-la.  

L’observo al cos. La deixo que es mogui «a sus anchas». Sense censurar-la, sense jutjar-la,... la deixo lliure. I s’esvaeix.



Tot això en 9 minuts. 

Ho he mirat perquè m’ha sorprès i tot. 

Des que he enviat el primer missatge a que ha marxat l’emoció, 9 minuts exactes.



Saps el que em durava la rabia quan la censurava? Podia durar dies!



I és curiós perquè tot això que l’emoció l’has d’escoltar i tal ja ho sabia, i és el que ensenyo a les meves sessions i tallers.



Però només m’ho permetia amb les altres emocions, no amb aquesta.



Aquesta seguia sent tan desagradable que preferia la seguretat de no sentir-la. Aniquilar-la era més segur per a mi.



I no me n’havia adonat.



Que n’he après de tot això?



Que el que estava intentant eliminar de la meva vida, la ràbia, em protegia i em movia per preservar la meva integritat.



I que la meva identitat de bona persona que mai s’enfada haurà d’adaptar-se a aquesta emoció per incloure-la i hauré de fer canvis.



Potser aquesta identitat de bona persona que no s’enfada mai tampoc mola tant.



Potser la ràbia em fa més humana. Més autèntica. Més jo.


Gràcies ràbia.



A partir d’ara et miraré com una aliada.



I seré més lliure perquè m’estaré permetent ser com sóc.



T’escoltaré i com que rebré el teu missatge podràs marxar.



I com que t’escoltaré i sabré que ets la meva aliada em serà més fàcil acceptar-te i acceptar-me.



I podré decidir enlloc de reaccionar automàticament.



I em sentiré més connectada amb mi mateixa.



I també més reconeguda perquè no estaré negant una part de mi.



I em sentiré més segura, perquè sabré que la ràbia juga al meu equip.



I creixeré. 

Perquè cada vegada que em trobi amb la ràbia, l’escolti i la deixi marxar estaré aprenent a respondre de forma proactiva i respectuosa enlloc de negar les meus drets.



I estaré contribuint a que els que m’envolten puguin beure d’aquestes experiències i aprenentatges. I puguin aprendre a fer-ho també ells.



I seré més feliç. Perquè totes les meves necessitats estaran cobertes i em sentiré plena.



Tot i la ràbia.



Perquè ella forma part de mi.



I no és bona ni dolenta, simplement és. 





P.D. : T'agradaria aprendre a desxifrar els missatges que contenen les teves emocions? 

Doncs tinc un Entrenament Emocional creat específicament per això.

Així sabràs com he arribat a aquestes conclusions i podràs descobrir com fer-ho amb tu mateixa quan ho necessitis. 

I pots tastar-lo gratis demanant-me una sessió degustació ---> aquí.

Només faig 10 sessions degustació al mes, i les dono per rigorós ordre de reserva, si vols la teva demana-me-la el més aviat possible o et quedaràs a la llista d'espera.




 

Comentaris

Entrades populars