Gestió emocional: 5 claus per dominar les teves emocions

Quan les emocions del teu dia a dia no són de les "bones" no pots evitar preguntar-te... per què no desapareixen? Per què sents ràbia, tristesa, impotència o enuig un dia rere l'altre?

Les emocions són normals diuen, escolta-les, accepta-les,... com si fos tan fàcil!

No acabes d'entendre per què et sents així i l'únic que vols és que desaparegui aquesta torbació.

No pares de lluitar i la sensació d'esforç constant i de lluita no fa més que empitjorar com et sents.

I el pitjor de tot és que no saps com parar-ho!

Llegeixes llibres d'autoajuda, blocs de psicologia i coaching, revistes,... però els consells et duren poques hores. Sembla que aquestes emocions ja formen part de tu i que no hi ha res a fer.

Però alguna cosa hi deu haver! Si ha gent feliç i alegre pel món deu ser perquè es senten bé, no? O només ho fan veure?

En realitat totes aquestes qüestions no són més que palla que no et deixa veure la realitat del que sents.


El primer pas per gestionar les emocions és parar.




 Photo by Jad Limcaco on Unsplash



No pots gestionar les emocions des de la centrifugadora mental, és impossible. 

Els pensaments recurrents i preocupacions en realitat només et mantenen en el mateix estat que et trobes. T'immobilitzen. T'estàs quedant en la teva segura, resguardada i aïllada zona de confort.

I dins d'aquesta zona suposadament segura no hi ha canvi, no hi ha creixement, sinó manteniment de les coses tal com estan.

Sona molt malament això de sortir de la zona de confort. Per què hauries de voler sortir de la seguretat? 

Doncs molt fàcil, per créixer. Perquè el que no creix és que està mort. O no viu. 

Com saps si una planta és viva? Perquè canvia. 

Com saps que una pedra no és viva? Perquè es manté sempre igual.

Així doncs, prefereixes estar viva o morta?

Si has respost morta enhorabona, ja ho has fet tot i pots quedar-te descansant a la teva zona de confort. 

Si has respost viva... visca! comença l'aventura!

Així doncs hem dit que parar és la primera clau per gestionar les emocions.

Encara que sembli contradictori, abans de voler gestionar les emocions has de ser conscient d'elles. I ser conscient d'elles no vol dir escoltar el teu diàleg mental, sinó escoltar un altre diàleg: el físic. 

El teu cos et parla, encara que no l'escoltis. De fet,quan no l'escoltes, el pobre t'ha d'acabar cridant.



Escoltar el cos és la segona clau per
 gestionar les emocions. 


Per què? Què en trauràs?

Posar atenció al teu cos, a les teves sensacions actuals, observar-les sense judici, et proporcionarà el millor regal de la vida: ser present. Estar en l'aquí i l'ara, viure el moment.

L'únic lloc on pots gestionar les teves emocions és en el present. 

Ni en el passat, retraient fets i culpant (a coses, persones o a tu mateixa).

Ni en el futur, imaginant escenaris que no t'agraden i que a més no existeixen.

Aquí i ara pots desplegar el teu present davant teu, observar-lo i meravellar-te: 


wow! tot això hi ha?





Això ens dona la tercera clau: 


observació amb atenció i sense judici


Uh... què vol dir això?

Quan observes una emoció en el present i l'etiquetes de bona o de dolenta, l'estàs jutjant

I per tant no l'estas veient tal i com és sinó com creus que és. L'estàs desvirtuant.

Imagina que et presenten algú i mentalment comences a jutjar-lo per com vesteix, la forma de moure's o parlar. És normal, no? 

La teva ment, per sentir-se segura (a la zona de confort), necessita etiquetar les coses, catalogar-les, perquè així genera una expectativa que li dona seguretat. 

És a dir, en un moment has decidit el que esperes que aquesta persona fagi, digui o senti, segons uns paràmetres interns teus, que ves a saber d'on han sortit. 

Bé, si que saps d'on han sortit, de les teves experiències, és a dir, del passat.

Centrem-nos.

Et presenten algú, el jutges, l'etiquetes segons la teva experiència passada i generes unes expectatives al futur on creus que s'hauria de comportar d'una manera i no d'una altra segons el que et diu la teva experiència.

T'adones de la bogeria?

T'estàs perdent la presència del present. T'estàs perdent el que aquella persona ÉS ara!

Però tranquil·la, això és normal. La teva ment funciona així. La seva única funció és evitar el dolor mantenint-te el més segura possible i evitar perills que et condueixin a la mort.

El que passa que la major part del temps aquests perills no són reals, i intentant evitar el dolor futur, t'estàs perdent de viure la vida en el present. Una llàstima. Perquè l'únic moment en que pots gaudir de la vida és en el present. I te l'estàs perdent.

Així... què fem?

1. Parar

2. Escoltar el cos, la sensació 

3. Observar-la amb atenció i sense judici. El que ve a ser, ser conscient del que sents ara

 4. Deixar que la sensació sigui com és. És a dir, acceptar-la plenament sense voler canviar-la, ni eliminar-la.



Photo by Tachina Lee on Unsplash


Com?


Per gestionar les emocions no he de voler canviar-les? Un altra contradicció!

Doncs no. Quan lluites contra una emoció el que estàs fent és centrar tota la teva atenció en el que consideres un problema, t'estàs enfocant en el que no vols, i no vols que aquella sensació molesta segueixi estant allí.

Però si escoltes l'emoció t'estàs centrant en ella, no?  

Sé que sembla un embolic, però té la seva lògica.

Una emoció no és més que un resultat. I té un missatge amb ella. 

Una emoció té una funció: dir-te com penses sobre el que ha passat.

Tu tens una situació, i si penses que és el millor que t'ha passat en la vida et sents pletòrica, genial, feliç, immillorable,... és a dir, tens emocions "de les bones".

Quan tu tens una situació i penses que és una desgràcia, que allò és injust i que no hauria de ser així, sinó diferent,... les teves emocions seran de ràbia, impotència, frustració.

Ni més, ni menys.

Les emocions no són les teves enemigues, al contrari, són les teves informadores. Són la teva "secreta" personal. Tens un espia als teus pensaments i et va portant informació valuosa sobre el que penses del que et passa. 

Repeteixo. Sobre el que PENSES del que et passa.

No sobre el que et passa. 

Entens ara allò de "no és el que vius, sinó com ho vius?".

Llavors, si les emocions són les teves aliades que et mantenen al dia de com penses... per a què has de voler eliminar-les? Si elles no tenen cap culpa de res? 

Qui és el responsable de pensar al teu cap? I no em diguis que la societat, o els teus pares o el teu ex,... ets tu qui deixa anar els pensaments cap a qualsevol lloc. 

I aquí ve la cinquena clau: 



decideix fer-te responsable del que penses i
 acceptar les conseqüències


Bé, tornem-nos a centrar.

1. Hem parat.

2. Hem observat el cos, les sensacions.

3. Hem posat atenció sense judici al que sentim.

4. Ho acceptem plenament.  

5. Decidim fer-nos responsables del que pensem i canviar-ho.


Si encara creus que no pots decidir el que penses, et reto a que pensis en un elefant blau. No, rosa, millor rosa. I ara posa-li ales. Com mola,... un elefant rosa volador! 

Has pogut pensar-hi? Com ho has fet? 

Si, però després el meu cap se'n va sol cap on vol. 

Clar. Perquè no el tens ensinistrat. 

La teva ment és com un gos cadell, va d'un lloc cap a un altre sense parar mai. Com fas que un cadell fagi el que tu vols que fagi? ensinistrant-lo. I com l'enseinistres? dient-li el que ha de fer. No el que no ha de fer. El que ha de fer. Dirigint-lo cap on vols que vagi.




Photo by Jairo Alzate on Unsplash



I creus que l'ensinistraràs amb dos minuts? o creus que potser et porta més temps del que t'agradaria ensinistrar el gos? doncs si, necessitarà el seu temps. Però la recompensa s'ho val. 

T'imagines saber parar, sentir el que sents sense culpar-te, reflexionar sobre el que l'emoció t'està dient i decidir com vols pensar a partir d'ara? 

Creus que això et dona poder o te'l treu?

Què passaria si, enlloc de reaccionar, poguessis parar i respondre conscientment?

Què passaria si veguessis les emocions com simples informadores i els diguessis: gràcies per la informació! faré els retocs necessaris per sentir-me millor!

Recorda,  


per sentir-te millor, has de pensar millor


Què hi dius, t'atreveixes a pensar diferent?


El premi no és més que una vida de presència i creixement constant. Val la pena, oi?





Comentaris

Publicacions populars